Infants que prefereixen jugar sols

Vivim en una societat en què la soledat no està ben vista. Si diem d'algú que "és una persona solitària" no sona precisament com una floreta. La solitud i la introversió s'associen freqüentment amb la debilitat, la tristesa i la manca de recursos... Es creu erròniament que si algú està sol/a és perquè no pot o no sap atraure a d'altra gent al seu voltant. Per l'altre costat, vivim en una exaltació de l'extraversió i la socialització...Les xarxes socials en són un claríssim exemple: com més amics/seguidors tens a Facebook o IG, més vàlua tens.

Aquesta tàcita creença de que la soledat és quelcom negatiu ens acompanya en molts àmbits de la vida i el joc també n'és un exemple. Acostumem a sentir la frase "la meva filla prefereix jugar sola"... amb un to de pena i resignació. I no hauria de ser així.

Per començar, fins als 3 anys és perfectament natural que el/la nen/a jugui predominantment sol/a o només amb els progenitors. Es tracta d'una etapa en què l'infant ha d'assolir una sèrie de fites prèvies a la socialització. Òbviament s'estableix un vincle i una afecció molt important vers els pares, mares i familiars més propers, però no es pot parlar de socialització de forma àmplia. En aquesta edat els infants es relacionen entre si, però en la majoria de casos no es produeix una veritable interacció: s'observen, s'imiten, intercanvien paraules, es somriuen, comencen a entendre les emocions...és un pas previ del que vindrà més endavant. En aquest moment doncs, és normal que el joc sigui un acte més individual o limitat al cercle familiar.

Més endavant, a partir del 3 ó 4 anys, amb la consolidació del llenguatge i el desenvolupament de la intel·ligència emocional, a poc a poc creix la interacció social i el joc col·lectiu. Tot i això, que l'infant continuï preferint el joc en solitari no vol dir que estigui aïllat. En primer lloc, pot ocórrer que el nen no se sentit atret/a pels tipus de joc que es practica. En moltes escoles, el joc predominant als moments de lleure és el futbol... però què passa si a mi no m'agrada? També pot passar que el moment de lleure sigui l'únic instant en que l'infant tingui un moment per estar sol i que l'aprofiti. Cada persona té una personalitat diferent i cal aprofundir una mica per entendre què passa. A més el joc, encara que molt important, és només una activitat de les moltes que fan els infants:  algú pot preferir jugar sol i, en canvi, buscar companyia en altres moments del dia. La millor manera d'entendre per què passa és observar i preguntar.

Sigui com sigui, que no ens envaeixi la preocupació. Jugar sol/a fomenta la creativitat, la fantasia i la presa de decisions i ens ajuda a esdevenir més independents i autònoms... Sovint es diu que quan un nen o nena és capaç de jugar llargues estones sol és que té un món intern molt ric. Seria interessant apropar-nos a observar també el seu joc, ja que ens dirà grans coses d'aquest món intern de l'infant.

Ara bé, si el nen o nena a partir dels  4 o 5 anys juga sol o sola sempre, té problemes en el moment d'interaccionar amb els altres nens o nenes, problemes amb el llenguatge o la comunicació, i sospitem que el joc en solitari podria ser no tan una elecció sinó una forma d'evitar la socialització amb altres infants, no sent capaç de fer amics, etc. caldria posar-hi atenció i parlar-ho amb l'escola per esbrinar si ells han observat el mateix. Si fos així, seria recomanable fer un seguiment més escrupulós del nen o nena, valorant que si aquest comportament es manté en el temps, la possibilitat de fer una consulta amb un professional extern o amb  l'EAP des de la mateixa escola.