No va ser un accident, va ser un suïcidi

En l'època de pandèmia que estem vivint s'ha deslligat un altre tipus de crisi que està afectant greument a la nostra societat. Cal anomenar-ho pel seu nom, no pot ser d'una altra manera, el suïcidi. 

A Espanya es produeixen 11 suïcidis diaris i la pandèmia no ha ajudat, ha fet que es disparin. Podem dir que el suïcidi, és avui la "pandèmia silenciosa" que s'està cobrant més vides de joves que la Covid-19. Hi ha dos aspectes importants que em semblen interessants a tractar en aquest article.

En primer lloc, l'índex de suïcidis que en 2020 va ser la segona causa de defunció entre els joves espanyols de 15 a 29 anys; i, en segon lloc, la necessitat de salvaguardar, amagar i no nomenar la realitat.

En relació amb el primer aspecte, és cert que actualment vivim en una societat molt patològica i no tan sols per la Covid-19 i les seves múltiples variants, sinó també per la salut mental de la societat que actualment està més "malalta" que mai. Depressió, ansietat, estrès, por o idees suïcides, entre molts altres símptomes, són actualment els signes d'alerta que més estic veient a la meva consulta. No ens enganyem, sempre han existit, encara que possiblement s'han aguditzat i massificat en la societat actual.
Un aspecte positiu, si se'm permet valorar-lo d'aquesta manera, és que l'ésser individual ha començat a sentir inquietud per la seva salut mental i els mecanismes que influeixen en això. Tal aspecte ha repercutit en disparar la demanda d'assistència psicològica.

Els professionals de la salut mental estem desbordats per l'alta demanda, en certa manera sorpresos en com la societat està canviant positivament donant més importància a la seva salut mental, però alhora preocupats per la gravetat de casos que arriben a la consulta.

És possible que aquesta greu patologització mental de la societat sigui causada per un abandonament prepandèmic? Vull convidar a reflexionar, venim d'una societat en prepandèmia que no es preocupava tant per la seva salut mental i és possible que estiguem pagant les conseqüències d'això després d'un fet tan impactant i que ha canviat les nostres vides.

En relació amb el segon aspecte, considero que existeix una paraula tabú en el context social, el suïcidi. Actualment, se li està donant més visibilitat en els mitjans de comunicació, si bé encara ens queda molt camí per recórrer. No tenim por a anunciar que algú ha mort per una malaltia orgànica, com un càncer, però sí cert pudor quan parlem d'un suïcidi. Una depressió profunda no tractada pot arribar a desembocar en un suïcidi. Amb això vull exemplificar que una malaltia mental, per diversos motius, també pot portar a una defunció. Un suïcidi pot donar-se per diferents i complexes causes, una d'elles pot ser una malaltia mental.

És molt important assumir, acceptar i realitzar un dol, encara que aquest sigui complex donat el motiu, posant nom i cognom a les situacions.

En poc temps he viscut dues pèrdues properes i inesperades en aquesta direcció. Com a societat hem de deixar d'estigmatitzar, amagar-nos, avergonyir-nos i jutjar, ja que és l'únic camí cap a la salut mental i la llibertat.

El suïcidi i la conducta suïcida també es poden prevenir i intervenir.

Unitat de Salut Mental de Grup Policlínic
Psicòloga Claudia Aineto Roig
Psicòloga especialitzada en Neuropsicologia Clínica.
Col·legiada 23.407 COPC