Com mostrem les nostres emocions?

Les emocions ens manen, ens porten, ens delaten i en ocasions parlen allò què volem amagar. Tot està connectat, pensem o sentim (o al inrevés) i el nostre cos reacciona i tremolem, tenim mal de panxa o ens posem vermells.

Com un cavall salvatge se'ns escapen de les regnes i fan que les nostres vides agafin un rumb no previst i no desitjat. Però també ens fan alleugerir-nos, comunicar-nos, entendre sense parlar.

En la mediació de conflictes ens movem en dos eixos; la comunicació i les emocions. La seva gestió definirà les relacions interpersonals. Per això, com en tot, va bé conèixer per entendre i sobretot, per fer-te entendre.

Quan penso en emocions, penso en les primàries; tristesa, alegria, por i ira. Cadascuna d'aquestes emocions porten aparellats gestos corporals i reaccions fisiològiques que delaten el què un està sentint. Així doncs, l'alegria té el somriure i l'explosió d'energia i pel contrari, la tristesa es demostra amb llàgrimes, la cara abatuda, la mirada baixa, la manca d'energia i la necessitat de refugi.

La por es demostra amb la obertura dels ulls (al igual que la sorpresa) per tal que entri la informació de forma ràpida. Alhora, empal·lidim perquè la sang és desplaça cap a les extremitats per poder córrer. Aquesta fugida sanguínia també passa amb la ira. En aquest cas, la sang va cap als punys...per picar ben fort!

Aquests gestos i aquestes expressions corporals, parlen per nosaltres i es fan entendre, només cal tenir els ulls ben oberts.

Però les emocions també enganyen. Molts cops són una carcassa de protecció teixida per les pors o per les creences. Penso en un conte que sempre m'ha encantat que parla d'empatia, de veure-hi més enllà i d'entendre que allò que veus, pot amagar molt més.

El conte diu així:

Un cop la ira i la tristesa s'estaven banyant en un llac. La ira, espitosa, ràpida com de costum, es va refrescar i impetuosa va sortir del llac. Amb una revolada va agafar la roba, es va vestir i va marxar. Amb calma, a poc a poc i reservant energies, va sortir la tristesa i es va vestir lentament. Però ves per on! S'havien canviat de robes! La ira, amb les presses, anava vestida de tristesa.

De manera que a la tristesa no li va quedar més remei que vestir-se de ira.

Per això, estigueu atents! Quan veieu la tristor pel carrer, penseu que pot amagar a la ira. I de la mateixa manera, quan veieu la ira, amargada i enutjada, penseu que a dins, molts cops, s'amaga la tristor.

I perquè es confonen de roba? Perquè ens emmascarem en el què no som? Crec que la resposta és senzilla: mostrar-se dèbil sempre ha estat mal vist. Personalment, des de que em defineixo a mi mateixa com a persona sensible, em sento alliberada i paradoxalment, més forta que mai. En definitiva i sense perdre el fil, quan tractem un conflicte amb una altra persona, cal ser observador i llegir entre línies i recordar que les emocions es traspuen a través de la comunicació no verbal i que no sempre allò que mostrem és allò que sentim.