Quin rebombori això dels deures!

                                                                                                 Foto: Marta Bros

Ja ha arribat el gran tema de l'any! Avui podríem dir que al món podem trobar dos tipus de pares: els que votarien "deures sí" i els que votarien "deures no". La dicotomia i la polèmica està servida. Segurament avui, després de llegir aquest article, el cisma serà evident.

Els deures en sí són un pal. Sí, això mateix, un pal quan ens tocava fer-los i un pal quan tens nens en edat escolar. Siguem sincers: qui de vosaltres torna a fer primària? (alço involuntàriament el dit índex com si fos una nena de 10 anys: estic fent 3r i 5è). He hagut de viatjar en el temps per retornar a la meva època d'estudiant (sóc d'EGB i tinc una certa edat: ja no és el mateix). La primera imatge que em passa pel cap és la de la meva agenda, que decorava cada any amb milers de coses, anotacions o fotografies. L'agenda només era una eina d'organització personal per no oblidar-me dels deures que havia de fer a casa o per apuntar les meves coses. Ara, en canvi, s'ha convertit en l'objecte vehicular de la relació entre la família i l'escola que obliga als pares consultar-la cada dia per establir un diàleg amb la professora; això vol dir que els pares estem obligats a consultar-la sempre.

Allí hi trobem les clàssiques i repetitives notes de la mestra: «Avui el seu fill no ha fet els deures», «La seva filla s'ha deixat el llibre a casa», «La seva filla no ha portat la llibreta a classe», «M'agradaria reunir-me amb vostè per parlar sobre el comportament del seu fill», «Recorda que el proper dijous la classe de la seva filla va d'excursió a...». Com podeu apreciar, el control parental és total. Al final sabem quan tenen un examen, quins exercicis han de fer, com es comporten a classe… bé, el primer pas per començar a ser uns hiperpares (vegeu article de la revista paresinens.cat). La confiança, els grups de whatsapp de pares on es demanen els deures... De tot això en podem fer milers d'articles. És més, aquí poden sortir milers d'articles per no dir un llibre sencer amb exemples i experiències vitals incloses.

Bé, per on anàvem? Ah, sí, pels deures! Ara hem de controlar el volum de tasques que tenen els fills, hem d'organitzar-los les tardes, els caps de setmana, l'agenda! Som omnipresents en totes les etapes de la seva vida i els encerclem en un control exhaustiu.

Crec que els pares hem de fer de pares, els mestres de mestres i tots junts hem d'anar a una per aconseguir l'èxit educatiu dels nostres infants i proporcionar-los una estabilitat i un discurs coherent.

Què són els deures? Quina finalitat tenen? Tots els aprenentatges són iguals? Quines tasques han de restar dins de l'escola?

Hem de saber que hi ha aprenentatges que s'adquireixen amb l'hàbit com, per exemple, llegir i escriure. També hauríem d'entendre que no podem deixar tota la tasca de la lectura i de l'escriptura a l'escola.

M'explico: abans un dels deures era llegir a casa. L'amor per la lectura era un hàbit que adquiries a casa quan observaves de reüll als teus pares. Cada mes fèiem una lectura d'un llibre i, quan l'acabàvem, en fèiem el resum i les activitats de comprensió lectora. Es tractava d'una tasca assequible per tothom; no era discriminatòria en l'àmbit social i econòmic i tampoc ho era pel que fa a l'atenció parental. Ara es llegeix cada dia 30 minuts a l'escola. Això, però, no vol dir que amb aquest sistema educatiu llegeixin més que quan jo feia l'EGB; simplement es tracta d'un exemple.

Després, depenent de l'edat i el curs escolar, les activitats a realitzar a casa (deures) poden ser diferents, més creatives i que impliquin a la família perquè "la maleta viatgera" dels nens petits, anar a buscar fulles, fruits de temporada, buscar informació o portar objectes de casa….

Això també són deures i depenent de cada edat i procés evolutiu es fan en més o menys mesura.

Però no totes les activitats les poden fer tots els pares i potser algunes fins i tot són discriminatòries, on s'evidencia encara més l'escletxa social, familiar i d'atenció. Per exemple, les famílies amb menys recursos econòmics, anar el cap de setmana al museu, visitar espais on s'ha de pagar entrada, anar al cinema,...

Plantegem-nos, si us plau, què volem de l'escola i què ens costa aconseguir-ho. Hi ha valors que hem de treballar a casa i extreure del currículum de les escoles. Aquesta feixuga càrrega que només fa que treure hores de currículum necessari.

Si volem que les classes siguin més innovadores com una flipped classroom no ho podran fer a casa i, per tant, també ens carreguem una innovació docent així en un moment. De la mateixa manera ens carreguem el treball per projectes, la lectura o la mecànica dels aprenentatges repetitius: a escriure s'aprèn escrivint, a llegir llegint i a multiplicar, multiplicant. Aquest procés d'aprenentatge requereix repetició i temps.

Què volem i com ho volem? Sobre això hi podem pensar entre tots. A més, tota la comunitat educativa hi té molt a dir, això sí, amb respecte! Perquè els mestres i l'equip directiu són els professionals. Perquè si ells es posessin a dins de casa nostra a dir com s'han de comportar els pares, si eduquem bé als fills o no, ho trobaríem igual de bé? És pel bé dels nostres fills o aquí ja no hi volem entrar?

Senyores i senyors, no es tracta d'una guerra, no es tracta de deures sí o deures no; és responsabilitat de tots educar aquesta societat cap a un futur millor que el nostre i amb respecte entre tots. No hem d'ensenyar als nostres fills que som bàndols enfrontats sinó que tenim punts de vista diferents però que anem a una per educar a la societat del futur: els nostres fills.

Un anunci d'IKEA és un mer anunci: no és la realitat de cada família (m'encanta la crítica de la gran Empar Moliner). Hem d'entendre que eduquem amb tot el que fem dia a dia, amb el que diem, amb la manera que ho diem: la tribu educa.