Nens i NenesNens i nenes

Reflexions d’una educadora infantil després de passar per diferents metodologies

22-12-2016

Reflexions d'una educadora que ha passat per diferents metodologies- Pares i Nens

 

Fa més de 10 anys que em dedico al món de l’educació infantil. Vaig córrer a buscar feina un cop vaig acabar els estudis. Sense pensar, vaig començar a fer i fer, i fer… Poc a poc em vaig anar trobant traves, problemes, als quals vaig anar cercant solucions per sentir-me més còmode amb allò que feia. Arribat un moment vaig fer-me una pregunta: Com vull fer-ho? I vaig començar a canviar de camí… buscant noves metodologies, fent formacions. Ara, el camí que havia deixat enrere ja no es veu. N’he agafat un altre, és més difícil, i és infinitament més bonic i respectuós.

 

No és el mateix agafar un nen/a de 1 a 2 anys i canviar-li el bolquer, que preguntar-li, abans, si el pots agafar perquè és el moment de canviar-li el bolquer. Seguidament li pots explicar per què necessites canviar-li el bolquer. I si ell no vol, pots fins hi tot fer-hi un pacte : “Primer canviaré el bolquer de la Clàudia i després te’l canviaré a tu, d’acord?”. Finalment, si el que està fent li ve més de gust que venir amb mi a canviar-se el bolquer, jo li diré: “em sap greu, però ara t’he de canviar. Després pots continuar jugant”.

 

“No és el mateix agafar un nen i canviar-li el bolquer o preguntar-li abans”

 

No és el mateix tenir una “classe” amb taules, cadires i joguines, que tenir una classe sense taules ni cadires, amb joguines i amb materials grans per potenciar la seva autonomia i independència perquè ells mateixos treballin la motricitat grossa com ara: caixes grans, rampes, escales, matalassos i coixins, teles, etc.

 

He descobert que els nens/es de 1 a 2 anys gaudeixen menjant (i a vegades només provant) els vegetals sense triturar: pastanaga, carbassó, ceba, tomàquet… Se’ls mengen! Alguns se’ls posen a la boca, els tasten i els treuen. D’altres els xafen com si fos plastilina. D’altres en volen més i més per repetir! La qüestió, els vegetals formen part de la seva dieta. El mateix amb la fruita. Ah! I que la millor manera de familiaritzar-se amb el menjar és oferint aquest menjar i que experimentin. Això significa que després caldrà netejar moooolt el terra, la taula, la cara, les mans i potser canviar la roba. I és fantàstic. Veure com els nens/es agafen el menjar (de la forma que sigui, és a dir, amb o sense cullera) l’oloren, el manipulen, l’aixafen, se’l mengen, el treuen, … és bonic i és la manera en la que descobreixen i s’acostumen a noves textures, nous gustos, noves olors.

 

He descobert que es pot posar una forquilla petita al costat del plat de cada nen/a de 1 any i mig a 2 anys. La utilitzen! I no la claven a ningú. Si se’n fa un ús equivocat se li diu que no és possible i se li explica que s’ha d’utilitzar per punxar el menjar. Si en continua fent un ús equivocat potser l’has de deixar sense la forquilla. Tot amb una explicació: “te la trec perquè és perillós que la utilitzis així”.

 

“Familitaritzar-se amb el menjar és oferir aquest menjar i que experimentin”

 

És molt important la comunicació amb ells i elles. Són persones, necessiten saber el per què de les coses que passen al seu voltant. Qui ens creiem que som quan agafem un nen/a i l’aixequem del terra, el posem a un canviador, li canviem el bolquer i el tornem a deixar a terra? Acompanyat d’una explicació dels nostres actes, tot canvia. El mateix quan estan descobrint, experimentant, jugant. Si jo em sento insegura quan un nen/a s’enfila a un lloc que jo penso que no és segur, li puc explicar: “això no és segur, si us plau baixa” o “no em sento segura si estàs aquí enfilat perquè això es pot trencar” i si no baixa puc dir “si no baixes tu, et baixo jo”, i si segueix sense baixar “et baixo a terra perquè això no és segur”. No és el mateix fer-ho així, que veure el nen/a enfilat a algun lloc que considero no segur i anar, agafar-lo i deixar-lo el terra. El nen/a aquí no ha après res.

 

“Si acompanyem els nostres actes amb explicacions els nens aprenen”

 

El paper de l’educador/a és el més interessant. Preparar l’espai. Seure i observar. Vigilar. Descobrir els interessos i les necessitats dels infants. Intervenir només quan és necessari. En situacions delicades demanar si necessiten ajuda. La teva presència proporciona seguretat, però ni talla ales ni soluciona tots els problemes que se’ls hi presenten. És súper bonic quan veus un infant en una situació que l’estressa, t’apropes i li dius “intenta sortir-te’n, si no pots jo t’ajudo” i ho fa (no sempre, a vegades cal ajuda!) i la seva cara expressa una satisfacció enorme.

 

“Cal intervenir només quan és necessari”

 

És difícil aprendre a fer aquest paper, i considero que és un gran procés personal. I aquí em trobo jo, fent-lo i encantada! Aprenent cada dia.

 

Finalment, un apunt més. Què és per mi l’educació viva? És respecte, escolta activa, comunicació, empatia, educació emocional, procés personal, responsabilitat, professionalitat, acció, error, aprenentatge actiu.

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*