Nens i NenesNens i nenes

A quin psicòleg porto al meu fill?

26-03-2017

A quin psicòleg porto el meu fill?- Pares i Nens

 

Em sento en la necessitat d’escriure aquest article perquè he vist que moltes famílies porten als seus infants a centres psicològics sense ni tant sols saber des de quina línia treballaran o abordaran els problemes o problema dels seus fills.

 

Alguns, els que menys, poden inclús saber, en quina línia treballa el centre o el professional, però tenen poca informació sobre com es treballa des d’aquella vessant. Quan fan la primera entrevista amb el psicòleg, normalment tampoc fan cap pregunta relacionada amb la línia de treball, el que és molt important.

 

Aquí us en parlaré una mica perquè pugueu, si més no, tenir unes quantes idees, un petit esboç de com es treballa en la majoria de centres amb els infants, per què pugueu escollir el que penseu que millor convergeix amb els seus problemes i amb la vostra família.

 

Durant molts anys, va imperar en la psicologia la línia provinent de Freud, la línia Psicoanalítica. I tot i que us semblarà una línia molt llunyana i antiga, gairebé arcaica, ha estat importantíssima per la psicologia i el coneixement del comportament i la ment humana, ha suposat un gran avenç. En contraposició, també ha estat sempre fortament criticada per la manca d’un coneixement extret dins els paràmetres estrictes del mètode científic, i no per això no ha deixat de suposar un abans i un després dins el coneixement de la ment i el comportament humà. Constructes com l’inconscient, la psicosis i la neurosi són hereditaris d’aquest gran home, Freud, on tot el seu coneixement es va basar en l’experiència clínica.

 

El psicoanàlisis, teràpia que es centra en la causa del símptoma, considerada sovint amagada a la consciència i reprimida a l’inconscient, actualment en plena vigència, segueix sent per a moltes persones una bona alternativa com a teràpia. No obstant, sí que és cert, que davant d’altres teràpies que han esdevingut del mètode científic i s’han centrat en el tractament del símptoma, com la Teràpia Cognitiva-Conductual, ha estat cada cop més desplaçada i arraconada a un espai més petit (tot i que val a dir, que actualment inclús la teràpia cognitiva-conductual està sent modulada, si més no, per la nova línia terapèutica Mindfullness).

 

Dins la línia que anomenem psicodinàmica o psicoanalítica, aquella que prové del psicoanàlisi de Freud, han esdevingut molts altres tipus de teràpies breus (doncs un psiconanàlisi “pur” dura uns 10 anys i s’hi ha d’anar de 4 a 5 cops per setmana a sessió), que adaptant-se als temps, han anat estructurant teràpies on no tant sols s’han anat modificant sinó també actualitzant i modernitzant en la teoria original. D’aquí, per tant, sorgeix la PSICOTERÀPIA PSICOANALÍTICA que es fa amb nens i nenes, una teràpia d’una sessió setmanal, per exemple, i poc té ja a veure amb el psicoanàlisi pur i original de Freud (tot i que es continua tractant la causa del problema i no el símptoma).

 

Per tant, el primer mite que cal tirar per terra és, si el meu fill va a un psicòleg psicoanalista fa psicoanàlisi? Nooooooo! Si el centre és de línia psicoanalítica el meu fill farà psicoanàlisi? Nooooo! El que farà és una Psicoteràpia psicoanalítica.

 

Què diferencia la psicoteràpia psicoanalítica de la teràpia cognitiva-conductual?

 

La teràpia cognitiva conductual treballa el símptoma mentre que la psicoteràpia psicoanalítica treballa la causa. Per exemple, si el teu fill està angoixat, a la psicoanalítica s’intentarà treballar sobre el que l’ha pogut angoixar mentre que a la cognitiva conductual li ensenyaran per exemple a relaxar-se.

 

Un altre exemple, si el meu fill es fa pipí al llit. En la teràpia psicoanalítica intentaran entendre el per què mentre que en l’altre intentaran fer un tractament per que no se’n faci.

 

En la teràpia psicoanalítica pensen que el símptoma desapareixerà quan es tracti la causa, en la cognitiva conductual pensen que els canvis de comportament porten a canvis en les emocions i que les causes molts cops també acaben sent eliminades de retruc.

 

Són com dos cares de la mateixa moneda, tot s’acaba interrelacionant, uns ho tracten per un costat uns altres per un altre.

 

En la teràpia cognitiva-conductual doncs s’incideix en produïr canvis en els pensaments i comportaments de la persona.

 

Quin és el mètode de treball?

 

El mètode de treball és molt diferent i els nens i nenes ho senten com a molt diferent. S’ha criticat i s’ha arraconat molt en els últims anys a la psicoteràpia psicoanalítica versus la cognitiva-conductual, perquè es considera que la psicoteràpia psicoanalítica és més lenta mentre que en la cognitiva-conductual els resultats són més ràpids. No obstant, caldria després veure, si aquests resultats tant ràpids són o no duraders, així com el fet de si el tipus de teràpia s’hi adiu a la nostra manera de veure les coses així com al problema i manera de ser del nostre fill (això ho reflexionarem més endavant).

La cognitiva conductual és intervencionista, és directiva i per tant els resultats també esdevenen més ràpid mentre que la psicoteràpia psicoanalítica no és intervencionista, no és directiva, és el nen i les seves emocions qui marquen les sessions, els canvis no són concrets i són més lents, però també pot ser que siguin més duraders i que no depenguin d’estar contínuament aplicant unes tècniques. Es tracta d’un canvi intern en el nen o nena, en les seves emocions, que li produeix un benestar, que l’ajuda a superar una situació concreta o a fer front a la vida d’una altra manera.

 

En la teràpia cognitiva-conductual s’entrenen tècniques, es marquen objectius, es treballa amb el reforç positiu i negatiu, amb les conseqüències o els límits i amb l’ajuda de la família.

 

En la psicoteràpia psicoanalítica es treballa a través del joc, on els nens i nenes projecten el seu món intern, la paraula o el dibuix. D’aquesta manera els infants, a part de ser en un espai on són acceptats tal com són sense ser jutjats, tenen experiències de joc on l’inconscient hi és present i on el terapeuta el pot observar, escoltar, analitzar i treballar amb ell, aportant una nova experiència a través del vincle, que li serà “terapèutica” i l’ajudarà.

 

 

Quina teràpia és millor pel meu fill?

 

Això és difícil de dir. Jo he passat tota la meva carrera estudiant en la línia cognitiva-conductual i en canvi vaig fer el màster en psicoteràpia psicoanalítica perquè em semblava que intentava comprendre millor les emocions humanes. El que penso és que depèn del problema i depèn de l’infant així com de la família. Ara se’m tiraran a sobre tots els psicòlegs puristes d’ambdós formacions però jo sempre he sigut força eclèctica, tot i que he treballat en la clínica des de la psicoteràpia psicoanalítica.

 

Quan un nen o nena està molt tocat a nivell emocional, ha patit per exemple abusos, bulling, està molt deprimit o necessita molta comprensió etc… penso que l’acollida emocional que li pot aportar la psicoteràpia psicoanalítica no li dóna la cognitiva conductual, com a mínim en un inici.

 

La meva filla va patir bulling de petita, estava fora de sí, deprimida, amb uns dolors abdominals sense causa biològica, a casa estava molt agressiva etc… la vaig portar a una psicòloga psicoanalista, al cap d’un any semblava una altra, les seves emocions es van equilibrar, va ser com un bàlsam, necessitava treure tot el que sentia, dubto molt que en una teràpia cognitiva-conductual, on la causa no és l’important pogués haver-se sentit compresa igual, incondicionalment, sense ser jutjada, sense la necessitat de canviar pensaments i emocions, tant sols escoltant, com es fa des de la psicoanalítica, i creant una nova experiència “no traumàtica” a través del vincle.

 

En canvi, quan 2 anys més tard va estar millor i ella sentia que encara tenia inseguretat en el moment de relacionar-se la vaig portar a una psicòloga cognitiva-conductual per potenciar l’autoestima i entrenar habilitats socials i autonomia. Va anar força bé.

 

Penso que no ens hem de casar amb cap línia terapèutica, els fills és el que importa, potser en un moment necessitaran alguna cosa i en un altre una altra. Jo mateixa en les meves sessions terapèutiques tampoc he sigut estricte en la meva línia si això m’ha fet perillar, per exemple, el vincle amb l’infant o el bon funcionament de la teràpia. No hem de perdre de vista que les teràpies, els mètodes, les teories, són els instruments que ens permeten arribar a l’objectiu final que és ajudar a l’infant i a la seva família, si en algun moment hem de saltar-nos les normes, ser flexibles, etc… no és important, l’important és ell i la seva millora. Això no ho hem de perdre de vista mai.

 

Per últim, si tenim algun dubte, estem en el nostre dret d’anar a entrevistar-nos amb els centres que creiem que poden ajudar al nostre fill, demanar que ens expliquin com treballen, fer les preguntes adients, i des de la nostra intuïció, com veiem nosaltres el que li pot anar bé, tant al nostre fill o filla com a la nostra família, decidim. Sempre ens podem equivocar, el fet de decidir lliurement comporta aquest risc, però sempre decidim pensant que fem el millor per els nostres fills i per tant, en això no ens equivoquem mai.

 

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*