"Mamà, tinc por que hi hagi una guerra"

La meva filla de 9 anys està visquent des d'aquest estiu, una nova dimensió del món de les notícies, i comença a entendre que aquestes notícies són importants i ens afecten profundament.

Primer va ser l'atemptat a Barcelona, per molt que vam intentar no exposar-la a notícies o imatges de televisió o diaris, inevitablement, va veure, sentir, i ens va sentir parlar a nosaltres. Finalment vam haver de tenir una xerrada amb ella, doncs estava molt preocupada que el terrorista vingués a casa nostra, a la nostra ciutat i ens posés una bomba.

Fa poques setmanes, inevitablement i sense jo saber-ho, la vaig trobar davant la televisió concentrada veient  imatges sobre les càrregues policials a persones que votaven el dia 1-O a diferents llocs de Catalunya. Jo li vaig apagar la televisió però el mal ja estava fet. Em va preguntar: "Mamà, per què la policia està fent mal a la gent? Que la policia és dolenta?"

Som-hi doncs. Sabia que allò no tan sols l'havia impressionat per la cruesa de les imatges sinó que li havia trencat tots els seus petits esquemes del que se li havia ensenyat que era la policia fins llavors: "la policia és bona, la policia ens protegeix, si et passa algo, busca a un policia, truca a la policia...". Vaig veure que estava espantada, si la policia ja no era bona, qui ens protegiria? I si la policia ens pegava per anar a votar, per què més ens pegaria? Aquell dia vaig haver de tornar a seure amb la Berta i tenir una llarga xerrada. Vaig haver de tranquil·litzar-la i li vaig dir que la policia era bona i ens seguia protegint però que aquella policia en concret naturalment que ho havia fet malament, molt malament, perquè havia fet ús de la seva força i havia fet ús de la violència per a dur a terme la seva feina i això no estava gens bé. Per això nosaltres demanaríem que castiguéssin a aquests policies que ho havien fet tan malament. Li vaig explicar que, com tot, hi ha gent que fa bé la seva feina i gent que no la fa bé, però que en el cas de la policia era molt greu perquè havíen fet ús de la violència i això no es podia permetre mai. Li vaig remarcar que malgrat tot no havíem de desconfiar de tots els altres policies que sí que la fan bé, posant-li com a exemple, els policies que van agafar els terroristes i ens van protegir. Va semblar que ho va mig entendre.

Ahir, a les 21'30h de la nit vam sentir un soroll de cassolades al carrer i la Berta em va preguntar: "Mamà, què passa que fan cassolada?". Li vaig respondre que no ho sabia, estava posant a les meves filles al llit. Al cap d'un moment em va trucar el meu pare i em va dir que havien empresonat al Jordi Cuixart i al Jordi Sánchez, se'm va caure el món als peus. La meva cara era un poema, la cara de la Berta era de por, "mamà, què ha passat? què ha passat? s'ha mort algú?", "no filla, tranquil·la, és que han posat a la presó a dos persones, no passa res, vinga al llit". Però ja havia parlat massa, vaig parlar massa, suposo, perquè em va contestar: "Mamà, tinc por..." La meva filla s'aguantava el llençol amb les mans tapant-se fins la barbeta, amb la seva nina de peluix al costat, i em va saber molt de greu. I com expliquem tot plegat als nens i nenes? I com els tranquil·litzem?

La vaig abraçar ben fort, li vaig dir: "Berta, digues, de què tens por?" i em va contestar, "de que hi hagi una guerra". Els nens i nenes són molt llestos (vaig pensar, més del que ens pensem, perceben l'ambient, el que està passant tot i que no ho sembli), "tinc por que ens empresonin". Jo li vaig contestar: "Berta, entenc que tinguis por perquè ens veus a nosaltres una mica preocupats, o nerviosos. Veus que passen coses, i veus que no estem contents amb el que està passant i el que està passant amb Catalunya i Espanya. Però vull que sàpigues, que no ens empresonaran, i que no hi haurà cap guerra, potser hi haurà moltes manifestacions i manifestar-se està bé perquè és queixar-nos del que no ens agrada. Potser veuràs a la gent preocupada perquè és un moment una mica difícil però això no vol dir que hi haurà cap guerra ni que ens empresonaran. No has de patir per això Berta, els nens i nenes us heu de preocupar d'anar a l'escola i dels vostres petits problemes i nosaltres ens ocuparem dels problemes dels grans, això és tot. Et sembla? Saps que t'estimo oi?"

Així vam acabar la nostra conversa, no sé si vaig fer bé o no, no sé si eren les paraules perfectes, però sé que tan sols estem a l'inici de molts moments com aquests, de moltes incerteses, de molts "tinc por" dels nostres fills o "no ho entenc" o de mil preguntes per entendre alguna cosa.

Cal que ens preparem i dediquem sempre un espai als nostres fills i filles primer per escoltar-los, després per validar-los ("entenc com et pots estar sentint"), després per parlar, parlar molt i molt, tranquil·litzar, tot el que puguem, i sobretot, ja que l'entorn és tan inestable, el que ha de ser estable és la nostra protecció, el nostre amor. Demostrem-lis, diem-lis que els estimem, que estem aquí per protegir-los, per estimar-los, i seguim amb les mateixes rutines que els hi donen seguretat.

I un últim consell, quan us confessin les seves angoixes i pors, mai, mai les hi treieu importància, potser per nosaltres poden ser una tonteria, per ells poden ser molt reals.