NadonsNadons

Els problemes digestius més freqüents en els lactants

02-05-2017

Els problemes digestius més freqüents en els lactants- Pares i Nens

 

Els primers mesos de la vida del lactant poden ser molt plàcids, però algunes vegades poden arribar a ser una tortura física i emocional pels pares. El sol fet de tenir un nou inquilí a casa, tan petit i desconegut, ja genera un mar de dubtes sobre les seves cures bàsiques. Si s’hi afegeix que enlloc de ser una criatura tranquil·la que només menja i dorm, resulta que és ploranera, vomita, dorm poc, i res del que fem la consola, el drama familiar està assegurat. A més, aquesta situació, que no és poc comú, genera un periple de visites al pediatre o als serveis d’urgències dels hospitals, que no solucionen el problema; d’excursions a la farmàcia a hores intempestives a la recerca de remeis miraculosos i/o de llets especials (anticòliques, digestives, antirefluxe, sense lactosa, hidrolitzades, etc…) que tampoc funcionen; massatges cràniocaudals, homeopatia, etc… amb el que els pares encara acaben més desorientats.

 

La majoria d’aquests trastorns no responen a cap malaltia ni a cap intolerància alimentària, sinó que són l’expressió d’una situació normal determinada per l’edat, i no tenen cap repercussió en el creixement adequat de la criatura. Es resolen amb el pas del temps, però és fonamental que els pares els coneguin perquè els puguin afrontar amb tranquil·litat i sentit comú.

 

Quins són aquests trastorns?

Potser els més coneguts són els còlics i el reflux gastroesofàgic, però hi ha un altre trastorn, menys conegut però que també genera la preocupació dels pares, que s’anomena disquècia o restrenyiment funcional del lactant.

 

 

  • El còlic del lactant

Estrictament es defineix com el plor inconsolable de més de 3 hores de durada que es dóna almenys 3 cops per setmana durant almenys 3 setmanes. A la pràctica els pediatres el considerem davant un lactant sa amb plor que els pares consideren excessiu i inconsolable, que apareix sobre les 2-4 setmanes de vida, de predomini vespertí, i que es resol de manera espontània al voltant dels 3-4 mesos. Els pares solen explicar que el plor s’acompanya de moviments d’encongiment de les cames, de sorolls a la panxa i d’emissió de gasos.

 

Malgrat els avenços del coneixement científic, la causa d’aquest trastorn no es coneix, tot i que sovint es parla d’una immaduresa del sistema digestiu.

 

La missió del pediatra davant un nen que plora en excés, és identificar els casos en els que aquest plor és degut a una situació patològica, i en la resta de casos, informar de la benignitat i de l’evolució del procés, tranquil·litzar a la família, evitar proves innecessàries i mesures terapèutiques de dubtosa eficàcia, i donar eines per afrontar els moments crítics.

 

No hi ha cap medicament que hagi demostrat eficàcia en el tractament dels còlics. En el cas de còlics molt intensos sí que està justificat retirar les proteïnes de la llet de vaca de la dieta durant uns dies (dieta exempta de llet i derivats en les mares que donen pit o canvi a una fórmula hidrolitzada en el cas dels lactants alimentats amb fórmula) i valorar la resposta, ja que en algun cas el plor excessiu pot ser una manifestació de l’al·lèrgia a la proteïna de la llet de vaca. Fora d’aquesta situació concreta, la resta de casos no tenen un remei 100% eficaç. No obstant, hi ha alguns consells que poden ser útils per a afrontar els còlics.

 

El primer consell i més important és no pretendre que el nen deixi de plorar. A partir d’aquí, el podem acompanyar de la manera que creiem que se sent més confortable. Hi ha mares que alleten que expliquen que l’única manera que la criatura estigui més tranquil·la és succionant el pit molta estona, encara que al final acabi vomitant per sobreeiximent. Alguns pares expliquen que els funciona sortir amb el cotxe a donar voltes pel barri, alguns els calmen amb el bany, algunes parelles aprofiten la vesprada per fer un passeig a la fresca i amb el sotragueig del cotxet sembla que el petit es tranquil·litza…; sigui com sigui, un altre bon consell és estar preparat per quan arribi el moment crític. Per exemple, si sabem que el nadó comença a plorar a l’hora de sopar, organitzem-nos per tenir el sopar fet per poder-nos dedicar a ell i no patir perquè no podrem sopar fins a les mil.

 

  • El reflux gastroesofàgic

Un altre motiu de preocupació freqüent són les glopades i els vòmits en els nounats i lactants, sobretot quan són freqüents i copiosos.

 

La gran majoria de casos són deguts al que s’anomena reflux gastroesofàgic, i s’explica per una immaduresa a nivell de la vàlvula gastroesofàgica, que la fa incompetent, de manera que el contingut de l’estómac surt propulsat a través de la boca amb el mínim esforç (amb un cop de tos, al fer el rotet, amb la contracció de la paret abdominal, etc…)

 

Cal saber que el 50% dels nens neixen amb un cert grau de reflux que es manté al llarg dels primers mesos de vida. És a dir, 1 de cada 2 nens fan glopades i vomiten sovint fins els 6-8 mesos.

 

La majoria d’aquests nens que vomiten tenen un creixement normal, i són nens feliços, és a dir, segueixen una corba de pes i talla normals, mengen i dormen bé, no estan irritables, de manera que els pares només s’han de preocupar de tenir molts pitets i força roba de recanvi. No cal fer cap prova complementària, cap tractament, ni utilitzar fórmules especials, ni espesseïdors. Entre els 6-8 mesos de vida, sovint coincidint amb la introducció de l’alimentació complementària, s’observa una disminució dels episodis de reflux, fins gairebé desaparèixer al voltant de l’any de vida.

 

Un petit percentatge dels nadons amb reflux poden desenvolupar el que es coneix com a malaltia per reflux gastroesofàgic i que es manifesta amb malestar amb les preses i/o entre preses, pèrdua de pes o no guany ponderal, i que és la traducció de la lesió de la mucosa esofàgica com a conseqüència del reflux. Aquest petit grup de pacients són els que han de rebre una atenció especialitzada, en general, pel pediatre gastroenteròleg.

 

  • Disquècia o restrenyiment funcional del lactant

Al voltant del mes o mes i mig de vida alguns nadons tenen dificultats per defecar. Els pares expliquen que abans feia moltes caques durant el dia però ara, malgrat fer molts esforços, molt sorolls i sorollets, posar-se vermell com un pebrot moltes vegades al llarg del dia i de la nit, i durant 3 o 4 dies seguits, no aconsegueix fer caca, tot i que quan ho aconsegueix les deposicions són de consistència líquida o semilíquida amb grumolls, com pertoca per l’edat. Són nadons, que malgrat aquest malestar, mengen bé i es van engreixant.

 

Això és degut al procés d’aprenentatge de l’acte de defecar. A aquesta edat comencen a notar sensacions a nivell de la zona rectal i anal, i no saben què fer amb aquesta sensació, no saben si apretar cap endins o cap enfora, o si han de relaxar o contraure l’esfínter anal. Per tant, és un procés natural que es resoldrà de forma espontània quan aprenguin a gestionar les sensacions i a fer els moviments adequats.

 

Com que és un procés natural, no cal fer cap tractament, només tranquil·litzar la família i evitar les estimulacions rectals i la manipulació de l’esfínter anal, que poden entorpir el procés d’aprenentatge. Per tant, ni supositoris ni laxants!

 

No obstant, si la situació s’allarga més enllà dels 6 mesos, o apareixen símptomes d’alarma, caldrà una avaluació més acurada.

 

 

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*