Hi ha coses que se'ns escapen o l'efecte "Wonder"

Qui va dir que ser mare fos fàcil? On està aquell manual que t'haurien de donar en sortir de l'hospital juntament amb la "senalla del bebè"?

Volem que tot estigui a un manual, un llibre d'instruccions si us plau! I no, no hi és, busquem contínuament, a les revistes, articles, on podem trobar coses relacionades amb l'alimentació, la seguretat del bebè, indicadors de creixença, percentils, robeta adequada, com viatjar,...

En canvi hi ha un seguit de coses que no estem preparats, que ningú diu res, que no surten als llibres, a les revistes, i que no hi ha manuals.

Què fer quan el teu fill/a surt plorant de l'escola? Quan rebutgen el teu fill/a, quan li fan mal, quan li diuen coses desagradables, quan apareix el maltracta entre iguals, les injúries, els atacs...?

Crec que és el moment més trist i dur d'afrontar (parlant sempre de moments educatius i vivencials respecte a la vida diària dels nens).

No estem preparats per a viure el dolor dels nostres fills, pel seu rebuig. Veure com el teu fill/a plora et trenca l'ànima i el cor. Volem que els nostres fills no pateixin l'exclusió social, el rebuig dels altres, volem que siguin acceptats, que no coneguin el dolor, la discriminació, la soledat...

Però la societat és cruel i les escoles un reflex de la societat en què vivim. Per molt que vulguem que l'escola sigui aquell lloc idíl·lic integrador, facilitador de comunicació, on tothom sigui igual i tingui el seu rol, doncs no ho és, no senyores i senyors, l'escola és la vida, és el carrer, és la societat i els nostres fills i filles a l'escola es socialitzen i viuen a les seves carns la cruesa del món on han de sentir el rebuig, els insults, les amenaces,....

Però fins quan? Per què no vetllem perquè això no passi? Aquí hi hem d'intervenir tots! Tota la comunitat educativa, això vol dir també famílies, pares, mares, educadors/es, directors/es, conserges, secretaris/es, ...

Què estem ensenyant quan girem el cap? Que estem fent quan «no veiem» o no "sentim" el que passa al pati, a l'aula? Llavors sorgeixen tot de frases per espolsar-nos les responsabilitats, com: "és que és tan difícil controlar-ho tot", o "el meu fill no m'ho ha dit" o el pitjor de tots, "és cosa de nens"...

Amb aquestes excuses perpetuarem l'espècie fent que el més vulgar sigui el que s'imposi mentre que la raó i el cor quedin en res.

Heu vist la pel·lícula "Wonder"? Està basada en un llibre, bé en una sèrie de llibres molt educatius, dinàmics i interessants, on tracta el tema de l'assetjament escolar i com el viuen els diferents agents i/o protagonistes de la història. És una bona reflexió, una bona lectura on tots ens hi podem veure reflectits. Us la recomano, sobretot el llibre!

Allí podem veure aquests rols, com una mare defensa l'indefensable, i les conseqüències que això comporta al seu fill. No fa que el seu fill estigui millor, ni sigui millor persona.

Fins i tot ni comprèn el que fa, no fa l'exercici de preguntar-se si ho fan bé, si estan ajudant a superar les seves dificultats, ajudant en el seu creixement personal i intentant fer persones millors. No estaria més bé?

Com diu la dita: "Veus la palla a l'ull de l'altre però no veus la biga al teu".

No estem fent cap favor als nostres fills, tapant les seves mancances i handicaps, hem de potenciar el positiu d'ells mateixos i ajudar-los a reconduir les seves dificultats i mancances per fer-ne persones millor. Tapar el mal no és ajudar a ningú. I tampoc excusar-nos en que "són coses de nens" això no els ajuda a ser persones ni fa cap bé a la nostra societat ni a ells.

Aquí teniu l'enllaç a l'article que la Judith us va recomanar per educar els nens i nenes contra el bullying, és una molt bona manera prevenir-lo i parlar-lo des de petits.

Gràcies!